Vés al poble de més amunt, vés al poble de més avall per trobar patates, o mongetes, o una mica d’arròs. Vés al poble de més amunt, vés al poble de més avall per trobar quatre trossos de sabó...
Vaig perdut pels carrers fins a les tantes; per les vores dels pallers, per les vores dels horts... els gossos em segueixen, els ocells fugen quan em senten.
La tanca era feta de llates de fusta acabades en punxa lligades les unes amb les altres amb filferro rovellat, mig dissimulada per una gran espessor de xuclamels amb un rengle de lilàs al darrera carregats de poms de llavors seques.
El camí era estret i curt; arrencava de la corba d’una carretera. Estava solcat de reguerons, cobert de pedres descalçades. A la banda esquerra hi havia el jardí d’una torre vella que amb prou feines es veia de tan tapada per cedres i xiprers.
La verdura sempre massa cuita, la carn mai no és prou tendra, et deixes enganyar; els préssecs te’ls han donat macats, et deixes ensarronar, si l’oli no és d’oliva, et deixes estafar.
Ell era el més fort. Em va arrossegar fins a l’ovella que xollaven i entre crits i esbufecs em va agafar pels braços i per les cames i em van començar a passar la xolladora pel cap.
A la vora de la font, una noia plorava. En sentir els meus passos va alçar els ulls xops de llàgrimes i de seguida es va tapar la cara amb les mans com si es volgués amagar tota ella de mi. L’aigua rajava cantant i fugia entre falgueres.
Quan va caure la bomba jo era a la vinya. Però ¿per què? ¿Per què havien de tirar una bomba aquí, només una, si això és un poble de mala mort, sense joves ni res?