Aquest gat, aquí on el veus, havia estat d’uns veïns. Un gran ratador. Un gat reial. Els seus amos el voltaven d’atencions: menjava en plat de porcellana i dormia damunt de vellut.
I damunt de l’altar on cada dia a trenc d’alba diu missa hi va posar la creu feta de quatre menes de fusta com la creu on va morir el Salvador: fusta de palmera, fusta de xiprer, fusta d’olivera i fusta de cedre.
No gaire lluny de la masia unes quantes vaques que guardava un noi pasturaven tranquil·les. Aviat vaques i noi es van posar a caminar i quan es van haver ficat a l’estable em vaig acostar al riu perquè estava mort de set.
D’aleshores ençà tinc l’hort més gemat del món, es pot dir sense ni regar-lo perquè així que té set el cel li envia la pluja. Cullo més raïm que mai. La terra és flonja i negra.
A dalt d’una paret baixa acabada amb un reixat un gat de pelatge gris el mirava. Se li va plantar al davant i el gat no va fer cap moviment ni va deixar de mirar-lo. Tenia els ulls fixos en els d’ell i va ser ell que va haver de girar el cap per fugir d’aquells ulls.
De seguida vaig ajudar-lo: li duia tot el que podia encara que mai no m’hagi sobrat res... un tros de greix, rosegons de pa encara que el sopar de les gallines anés una mica prim. De vegades unes quantes pomes, de vegades un pot de mel de romaní.
Vaig agafar la capseta, que no m’havia recordat més que duia a la butxaca. Vaig agafar la papallona. Amb un dit li vaig resseguir les ales que es van tornar pols.
Sense donar-me temps de contestar-li em va dir que l’ermita era més amunt, a dalt del bosc d’alzines, darrera d’una espessor de cirerers d’arboç i de brucs.
Es va treure una capseta de la butxaca del davantal: mira el que hi ha a dintre. Clavada a un trosset de suro dormia una papallona groga amb les ales esteses. Així que em vaig refer de la sorpresa li vaig preguntar qui li havia donada.
Vaig travessar l’esplanada. Davant mateix de la porta del cafè hi havia una figuera. A dintre tot era una trencadissa d’ampolles. Em vaig asseure davant d’una taula a rumiar.
S’havia deixat espantar pel mirall tacat amb uns ulls de la mateixa manera que s’hauria pogut espantar de veure un núvol en forma de lleó o de girafa menjant el blau del cel.
Una veu va dir que si les flames dels baixos comencessin a sortir pel portal, cremarien les tres acàcies de la plaça. Que cremi tot! Casa i acàcies! No són nostres.
Els llençols feien una bona olor de bugada a l’antiga, li va semblar que d’espígol; el coixí era de ploma, l’edredó, voluminós, també. Es va despertar amb un sobresalt que encara era negra nit.
Al costat que feia quatre, damunt d’un muret acabat amb un reixat de ferro, un gat assegut, gris, i amb els ulls com els de Fermí Baixeres, el mirava com si l’estudiés.
Tot era reposant, les finestres de les cases guarnides amb testos florits semblaven plenes de gent que no veia però que sentia atenta a cada un dels seus moviments com el gat assegut.
Era prim, ample d’espatlles, amb uns braços tan llargs que no lligaven amb el seu cos. Una vegada, tot rient, va dir que es veia d’una hora lluny que venia del ximpanzé.
El vent capgirava les fulles, no les veia però les sentia patir a dalt de les branques. De cada fulla queien gotes com si plorés tota l’arbreda encegada pels llamps i sacsejada per vents amb fúria.
Vaig cavar un sot en un racó del cementiri; abans vaig haver d’arrencar un tou de xeringuilles i, a cinc pams de terra, van començar a sortir ossos. En vaig agafar un com si agafés una branca.
Per entre les roses badades s’hi veien poncelles i, al voltant, ben repartides, fulles i fulles que algú havia pintat de verd i que el temps havia anat despintant.
Tot el que havia estat cel i esteses de camps, fonts d’aigua clara i crits d’ocells, es va convertir en parets despintades, vidres entelats i finestres altes.