Vaig sortir del camp com si m’empaitessin amb el gos del caçador al darrera: camps a través, vinyes a través fins que vaig arribar al peu d’un pujol que tenia un castell al capdamunt.
“Si fas el conill et tiraré una perdigonada que no te n’aixecaràs!” A la llinda del bosc un home vermell de cara m’encarava l’escopeta. “Conill! Conill!”
M’amagava de dia i caminava de nit però un matí vaig arribar mort de gana davant d’un camp de pastanagues. Donava gust de trepitjar tanta fulla verda. Eren unes pastanagues no ben acabades de fer, tendres com l’aigua i més dolces que la mel.
El bosc era espès d’arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga les unes damunt les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar.
Un escorpí s’acostava amb el fibló enlaire; caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt al temps de dir amén i se’l va endur.
Quan em vaig despertar d’un son mal dormit, en comptes de veure com cada dia una mica de claror per l’escletxa de la porta la vaig veure oberta de bat a bat i fent-hi ombra al mig el masover encarcarat com un pal amb una vara de freixe a la mà.
En un racó, damunt d’uns sacs hi havia esteses de pomes, de palo-santos, de figues... Vam sortir carregats amb el que quedava de pernil i vam tornar a empènyer l’armari i a deixar-lo tal com l’havíem trobat.
De les bigues penjaven pernils, llonganisses i fuets, botifarres negres i blanques, sobrassades; es veien grans gerres plenes d’oli, la Camineta m’ho anava ensenyant ¿oi que no t’ho pensaves? grans gerres plenes de llard, boles de sagí a raïms com si fossin caps de criatura. Gerres d’oca, de gall dindi, de conill, de gallina, tot confitat.
Al sostre hi havia penjats forcs d’alls i manats de cebes. Vaig ensopegar amb una muntanya de patates esquivant uns sacs de blat que encara no havien abocat a les grans caixes que voltaven la sala.
Em van fer entrar en una sala gran, perfumada d’olor d’espígol. Per una escala de paleta apuntalada en un forat del sostre vam anar a les golfes. L’olor, allà, no es podia destriar de què era.
El gos s’anava acostant a la masia; si veia el masover, que ni el mirava, ensenyava les dents i se li eriçaven els pèls del llom. Jo sempre li duia menjar en aquell marge de la primera vegada i ell ja m’hi esperava.
Havia de dur els coves de la roba a tocar dels estenedors, netejar l’estable, els galliners, el colomar, les gàbies dels conills, donar el pinso al cavall que era vell i tenia una nafra a l’anca esquerra sempre coberta de mosques. Havia de rentar els plats, matar les gallines i els pollastres, fer llenya i ben apilar-la per quan vinguessin els freds grossos.
Em tocava treballar molt. No donava l’abast: arrencar patates, cavar la terra de l’hort i regar-lo... Ho fas molt bé. I vaig explicar la història del camp de clavells.
Carregat amb la galleda buscava el gos. Em va costar de trobar-lo. Respirava cansat, arraconat contra d’un marge. Sense tocar-lo li vaig deixar els ossos a la vora i li vaig veure brillar els ulls.
Al cap de quinze dies d’estar a la masia m’havia refet tant que quan em mirava a la bassa de les oques no em coneixia. Menjava muntanyes de patates, muntanyes d’arròs, plats i més plats de sopes de porc i de verdura.
I ell em va dir: la meva dona ets tu; només tu. Amb l’esquena aixafava aquella herba que quan anava a pentinar-me a penes gosava trepitjar -tot just una mica, per sentir-li l’olor ferida. Només tu.
El meu pare tenia uns cosins que vivien a la Barceloneta, al carrer Atlàntida. Amb els seus fills i una noia, la Mònica, anàvem a buscar petxines. Amb ells vaig aprendre de nedar i de remar.
Vaig girar el cap. La plaça era plena de gent, els joves davant dels vells i les criatures a un costat amb una branqueta d’olivera a la mà i el davantal nou del diumenge.
I, mirant-me com si fossin dues òlibes, dues nenes bessones, amb la cullera plena a mig camí de la boca s’aguantaven les ganes de riure com si fos molt divertit que jo anés brut i tingués el ventre més pla que un picador de tan buit que el portava.
Quan vaig rentar l’olla de les sopes hi vaig amagar els ossos i després els vaig abocar en una galleda sota d’un tou de peles de patata i fulles de col.
Un home gros i baix clavava garrotades a un gos, que, ajupit, grinyolava. Quan l’home va estar ben tip d’apallissar el gos el va deixar sense mirar-lo i rondinant.
Caminava tranquil. Aviat vaig arribar a les envistes d’una masia amb tres pallers al costat de l’era. A una banda tot eren camps, a l’altra, rengles i rengles d’oliveres.
A l’ampit d’una finestra hi havia unes espardenyes deixades a eixugar. Les meves ja no tenien talons. Arrupit em vaig acostar a la finestra. Darrera d’unes bardisses em vaig posar les espardenyes i em venien fetes a mida.
Tot i que el vestit, els lliris i les fulles dels lliris eren de colors bonics, la Verge, amb la cara d’aquella vella del bosc tan lletja, em feia passar les ganes de mirar-los.
De matinada el vaig enterrar a l’entrada del pont on t’havia dit que m’esperessis ¿te’n recordes? el dia que ens vam conèixer. Al damunt hi vaig fer una creu amb flors vermelles.
Tenia ganes de preguntar-li si aquella nit era ella la que muntava el cavall blanc que havia sortit del molí i per què a la vora del riu m’havia dit que si fos un noi aniria a la guerra...
Quan estava somiant que era petit i encara no sabia caminar i que veia un tren aturat, molt llarg i voltat de boira... em van agafar la mà. Era una mà amiga. Una mà al mig d’un riu amb la vora guarnida de joncs i de canyes.
Va ser tot badant amb el sol que vaig caure i em vaig fer sang al genoll. La sang era vermella, més vermella que un clavell vermell, més que la cresta desmaiada d’aquelles gallines daurades.