Una nena més grandeta que la nena de les bledes sortia d’un forn carregada amb un pa rodó de crosta molt torrada. Es va posar a saltar i el pa li va caure a terra i va venir a parar gairebé ran dels meus peus.
Ella et daurarà el lliri i et pintarà la rosa. Quan siguis gran, ben acompanyat de la teva ombra, sentiràs el plor de les criatures que han de néixer, el respirar del món i els xiscles de les estrelles.
Darrera de la masia, a tocar de l’hort, tres homes com tres sants paus xollaven ovelles. Totes amb el front ample, amb la barbeta punxeguda, amb les orelles avall, amb les potes tan cobertes de llana que amb prou feines se’ls veien.
La meva àvia va morir molt vella, però morta, ben vestida, tenia tota la frescor de les flors, com si s’hagués adormit un dia de festa en tornar de missa.
La mestressa de la floristeria em va embolicar la rosa amb paper de plata i la va ruixar. Els ulls li canviaven de color i la pell de la seva cara era més sedosa que les fulles de la rosa que m’havia venut.
Dues nenes, mig amagades darrera d’un pou, es van posar a xisclar i es van acostar a l’arbre. La més grandeta portava un cuc agafat amb dos dits que es cargolava i descargolava sense parar; el va deixar a terra i totes dues van començar a burxar-lo amb branquillons.
Fins que no vaig poder més i vaig entrar a comprar-li una begònia per posar-la, vaig dir-li, a l’aparador principal. Haurà de regar-la sovint. Amb l’excusa de la begònia l’anava a veure de tant en tant. Em sembla que les fulles se li aprimen. Em sembla que la rego poc.
Dones i noies no paraven d’endur-se plàteres buides i portar-ne de plenes i va arribar l’hora dels pollastres i dels rostits, de les perdius i de les guatlles.
Dos homes com dos matxos van portar gibrells d’amanida, enciam i tomàquet barrejat amb olives verdes i negres i gibrells vessant d’albergínies i pebrots vermells, tot escalivat.
A l’últim va arribar un camió engalanat de flors blanques i en van baixar els nuvis vestits de milicians: ella duia una flor blanca als cabells. Visquen els nuvis! Visquen els nuvis! Tothom els va envoltar cridant que visquessin els nuvis.
Per fer-me callar, em penso, va treure un paquet de dintre del cabàs, ¿el vols veure? Era un gat dissecat amb la cua encastada al cos i les orelles dretes. Tigret.
Em vaig enfilar a dalt d’un arbre vell que per sort tenia grops a la soca on poder apuntalar els peus perquè en arribar a la vora d’aquella masia en van sortir tres gossos lladrant i empaitant-me.
El vaig atreure a casa ensenyant-li un cap de gallina lligat amb un cordill... va entrar al jardí recelós i me’l vaig fer meu. Sempre més vaig dormir amb el gat a la vora. La nit de nuvis també.
A punt de morir sense acabar de morir-me, vaig beneir el brot tendre, la ploma caiguda, el cor de la flor, el llimac i la sangonera, la serp verda i la de color de terra, l’aigua cascada avall, la gla que sacia la fam dels senglars...
Havia de tornar a néixer, havia d’esborrar les formes que els homes m’havien posat a dins, tant els dirigents com els dirigits... i de cop, al mig del sol, se’m va aparèixer, com un anyell de puresa, el Salvador, el que tot ho dóna.
Vaig travessar pobles i més pobles; caminava per camins d’herba tendra, per entre sembrats, per les vores dels rius. Em castigava: no menjava quan tenia gana ni bevia quan tenia set. Em feia sagnar a fuetades de rams d’ortigues...
No agradava a ningú però tots havien d’afluixar perquè el necessitaven. No deixava que traguessin aigua del pou massa sovint: la corda s’aprimava. Emmanllevava cavalls perquè als d’ell no se’ls gastessin les ferradures.
Diuen que hi ha guerra, que els germans maten els germans, però aquí el Déu de l’herba i de l’arbre, del cel i de la boira, de l’aigua i de la roca, no para de beneir els homes de cor tendre.
Quan es va morir la meva dona, en pau descansi, vaig aprendre de miolar i abans d’adormir-me, amb el gat a dins del llit, miolava una estona com si fos el gat que em fes la serenata. I encara miolo. I així em va venint la son.
Quan va tenir l’ermita llesta va fer l’altar amb la soca d’un roure que un llamp havia aterrat. L’anava estirant lligada amb una cadena que vaig deixar-li.
El camí pujava fent voltes per entre arbres de soca turmentada fullats d’una fulla enterca i lluent. Els brucs eren alts, aventallats. Per entremig vaig veure l’ermita, tota de pedra, amb teules cobertes de molsa
L’ermita era una ruïna, tenia el sostre mig enfonsat i dues parets a passeig. Tota ella un cau de serps i sargantanes. L’altre ermità ja feia anys que s’havia mort de vell.