Els rossinyols

Oh tu, que daures la llosa

i atures el vent quan vols

i fas plorar els rossinyols

quan tot en el bosc reposa

Agonia de llum

Mig bestiola

I vaig començar a resar per mi perquè a dintre meu, tot i que no era morta, no hi havia res que fos viu del tot, i resava fort perquè no sabia si encara era persona o si només era una bestiola, o si era mig persona i mig bestiola, i també resava per saber on era, perquè hi havia estones que em semblava que era a sota de l’aigua, i quan era a sota de l’aigua em semblava que era damunt la terrai no podia saber mai on era de debò.

La salamandra

Mosquit petit

Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit i després vaig buscar cucs per entre l’herba. A l’últim vaig tornar al llot i vaig fer com si dormís perquè de seguida van venir les tres anguiles, molt enjogassades.

La salamandra

Les tres anguiles

Vaig respirar de pressa i em vaig acostar a l’estany; i quan després del fang, que és fet amb la pols de la terra, vaig trobar el llot, que és la pols ajaguda de l’aigua, em vaig arraconar, mig colgada, entre dues arrels. I aleshores van venir les tres anguiles petites.

La salamandra

Devastadors serpents

Oferts a les carícies, concedits a la mort,

devastadors serpents entre ribatges rosa,

sobirans accepteu dels braçalets la nosa

i taciturns formeu d’un gran soldat la sort.

Agonia de llum

Rossinyols fidels

Per un camí que fuig i et mena presonera,

amb lentituds de somni, floten esparsos vels,

els salzes amargueja un glop de primavera

i ploren, vora l’aigua, els rossinyols fidels.

Agonia de llum

Ales de cigne

La força d’un imperi desfèieu sense un signe,

obscurs deltes reials amb reflexos del Nil,

i moríeu, buidats, en les ales d’un cigne.

Agonia de llum

El cavall de la febre

Ens has deixat la set d’aigua més i més pura.

El cavall de la febre que pels somnis pastura

duu gravat a la cuixa el teu nom palpitant.

Agonia de llum

Punyent pantera

Tu avances com un astre i et gires fascinada,

punyent pantera groga, d’oblit assedegada,

els peus color d’oliva coberts de llot i sang.

Agonia de llum

Vol de corbs

El vent neix amb el dia sobre el camp de batalla;

Judit! escolta el bleix d’aquest soldat morent

que les darreres ombres s’emporten lentament;

del cel, secret i fred, un vol de corbs davalla.

Agonia de llum

El serpent

L’ala lluent del foc m’ha lliurat ta nuesa,

oh tu, la inesperada, ¿de quina absència empesa

cap a mi pel serpent, rel del nostre destret?

Agonia de llum

El gat menjava

El pescador fumava a poc a poc i el gat menjava el que havia quedat dels peixos. Ara, a descansar una estona. Sempre dormo en havent dinat. Tu també.

Quanta, quanta guerra...

Gota de fer néixer gripaus

Mentre me l’estava mirant va caure la primera gota, una gota d’aquelles grosses i calentes que fan néixer gripaus, i de seguida en van caure d’altres, de primer a poc a poc i després de pressa, i aviat tota l’aigua de dalt va saltar cap a baix i el foc es va anar apagant amb una gran fumera.

La salamandra

Una salamandra

I quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda, em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.

La salamandra

Banyes de cargol

I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i a sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i em burxava.

La salamandra

Rossinyols

S’eleva un plany de vostra boca closa

per l’aire dolç fins on la mort reposa,

oh nit d’afusellats i rossinyols!

Agonia de llum

Tropa d'ocells

Tropa d’ocells, agonia

de ploma que emmena el vent;

un cop d’ala brusc desment

el cercle que s’inicia.

Agonia de llum

Cavall blanc esquitxat

I la figura d’ombra va estirar els braços endavant i de les puntes dels dits li sortien fils de color de llamp que baixaven a donar repòs als morts de les dues ribes... i un cavall blanc esquitxat de sang... i...

Quanta, quanta guerra...

Ocells buida ulls

Cava fondo. Anava dient. Cava més fondo. Si no caves ben fondo els gossos el desenterraran i els ocells li buidaran els ulls.

Quanta, quanta guerra...

Esparvers

Ai lívida ciutat, estany de melangia

sobrevolat pel corb i els esparvers,

pietat per aquell que l’ampla via

i el seu país no reveurà mai més.

Agonia de llum