En el cantell de l’ala d’un avió, mig clavada a terra, voltada de barques i de fustes cremades, hi havia un rengle de corbs que s’espussaven les ales i el pit.
Tendes de campanya, trossos de lona de tendes de campanya esquinçats i enduts d’ací d’allà pel vent. Ponts bombardejats enduts pel riu, fustes encara arrapades a la riba, farigolars arrasats.
Tots els camins eren deserts, totes les cases destruïdes. Una matinada vaig ensopegar amb un gos mort: duia un tros de cartó penjat al coll amb les lletres que duia escrites mig esborrades per les pluges.
Cap al tard, asseguts davant de la casa de cara a una posta maduixa i safrà, em va tornar a dir que em quedés. M’agrades. M’agradaria que fossis fill meu.
Aviat es va aixecar el dia encara més de color de petxina que la lluna de la nit, davant els meus ulls que no es cansaven de mirar aquells desplegaments de tendresa.
En veure que no li contestava em va demanar que li expliqués la meva vida. Vols? Vaig trigar una estona a contestar-li, tot jo encantat amb aquells safrans i amb aquells maduixes.
El gat m’havia seguit i s’havia assegut vora un tou de serradures. Jo tenia el cap ple de coses, empastifat de coses. Em semblava que se m’havia girat el cervell.
La llar estava encesa, el gerro de llet fumava, tota la sala feia olor de cafè; la mel a dintre del pot, suc de flors en presó de vidre, va dir el pescador, esperava la cullera i, enforquillades entre ferros, dues llesques de pa s’anaven torrant.
No havia somiat que la lluna era blava, ni havia somiat que l’herba era humida... m’havia mullat els baixos dels pantalons. S’havien eixugat, però jo els havia sentit xops contra les cames...