Com la mare de tots els homes. Eva, Eva, Eva... Jo li deia: Eva, quina sort que vaig tenir el dia que et vaig trobar més morta que viva a tocar de les cols. Quina sort més regrossa! I ella només pensava a fugir.
L’arbre més vell de tots. Ella el mirava, tan ple d’ocells, i jo li girava la butaca perquè no el pugués veure. Vaig tapar la finestra: finestró tancat i pila de llenya al darrera. Perquè no pugués veure res.
N’hi havia de ploma blanca i negra, de pit roig, amb el pit roig de tant menjar cireres de pastor, de ploma verda com aigua estancada, de grisos amb la panxa blava, tots canta que canta i salta que salta i ella girada d’esquena perquè només em veiés a mi. A mi!
Era maca, no es pot explicar com era de maca. Quan me la van descobrir... La vaig trobar desmaiada a la vora de l’hort, a tocar de les cols. Una bala li havia travessat una cuixa.
L’altra banda del riu era igual a la que havia deixat, amb els seus morts devorats pels ocells carronyaires. Vaig endinsar la barca ben endintre de la riba perquè l’aigua no se l’endugués.
A la part del darrera, tocant a una altra finestra amb els porticons tancats, hi havia un arbre com no n’havia vist mai cap de tan alt ni que tingués la soca tan gruixuda.
Dintre d’una trinxera (si n’hi havia! fondes com rastres de serps gegants) tres gossos en sentir-me van arrencar a córrer trinxera enllà amb la cua baixa menys un que em va plantar cara, sec i ronyós.
Els tiren a les fosses de més amunt i de vegades, no sempre, els cremen. No donen l’abast. Mentrestant els voltors s’engreixen. Sort que la guerra ja s’ha acabat.
El caminet que havia començat a seguir s’endinsava bosc endins entre herbes altes. Ja des d’una mica lluny vaig veure una finestra amb claror a dintre.