Eruga de ruda

Una vegada, distreta, vaig tirar un brotet de ruda amb una eruga, que tenia uns colors preciosos... negre i groc, amb ratlletes de seda... ¿Ja sap com són, oi, les erugues de ruda?

Jardí vora el mar

Avellaners

Al fons del jardí abandonat i assedegat hi havia dos avellaners carregats d’avellanes tendres, mal amagades per les fulles com la sirena per la menta, protegides per una clofolla rasposa i amb grans arrissaments al capdamunt.

Mirall trencat

Jonquilles

Davant mateix de la finestra, una mica lluny, hi havia un gran parterre rodó amb flors de tots colors. “Carai, ¡quines flors!” exclamà en veu baixa. Valldaura se li acostà: “Són jonquilles”.

Mirall trencat 

Pomeres

Un capvespre que es passejaven per sota de les pomeres, Valldaura sotragà una branca i caigué una pluja de flors. La Teresa estirà els braços amb les mans obertes i, mirant de ben a la vora una flor que li havia quedat al palmell, digué baixet: “Aquesta flor, tan petita, és meva”.

Mirall trencat

Heura

I, pertot, l’heura que s’enfila, que escanya, que s’arrossega per ser més forta. L’heura al voltant de l’aigua. L’heura fosca, amb les fulles enterques, que mal tapaven els penjolls de raïms de granets petits i negres. Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l’abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en una malaltia. 

Mirall trencat

Gallina de Guinea

Era d’un gris fosc: tenia les plomes cobertes de pics blancs menudíssims, amb una pinzellada de blancor esclatant a la punta de cada ala. 

Gallines de Guinea

Mimosa

Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d’un cel...

Aquella paret, aquella mimosa

Conill

D’una banda del cabàs sortia el cap d’un conill. Quedà embadalit. Oh, aquelles orelles tan llargues i el morret desficiós i rosat, amb els bigotis llargs per estirar...

Gallines de Guinea

Camèlies

Li va dir que havia trobat una nena. I ella li va preguntar: ¿on? I ell li va dir, en el carrer de les Camèlies, a mig carrer, al peu d’un reixat amb tot de camèlies plantades. La seva dona semblava que no s’ho volgués creure i li ho va haver de tornar a dir, ben a poc a poc, que a la matinada, al costat d’unes camèlies havia trobat una nena com un gatet que es diria Cecília. 

El carrer de les camèlies

Ocells

L’arbre més vell de tots. Ella el mirava tan ple d’ocells, i jo li girava la butaca perquè no el pogués veure. Vaig tapar la finestra: finestró tancat i pila de llenya al darrera. Perquè no pogués veure res. N’hi havia de ploma blanca i negra, de pit roig, amb el pit roig de tant menjar cireres de pastor, de ploma verda com aigua estancada, de grisos amb la panxa blava, tots canta que canta i salta que salta i ella girada d’esquena perquè només em veiés a mi. A mi!

Quanta, quanta guerra 

Violetes

I l’aigua encallada voltada d’heures m’ha fet entristir per Ofèlia. Cada reflex de llum la feia sortir del seu llit lluent, descarnada, amb els cabells guarnits de violetes, regalimants d’aigua negra. Ofèlia emmetzinada per la lluna, flotant en la seva nit de mort. La dolçor del record de la Bàrbara no es pot comparar a cap altra dolçor.

Mirall trencat

Escarabat

Ran de peus una corrua de formigues arrossegava un escarabat de panxa enlaire: bellugava les potes sense poder arrapar-les enlloc. Em va caure una pinya a l’espatlla. Vaig alçar els ulls per veure d’on s’havia despenjat. Un vol d’ocells travessava el cel. L’escarabat, endut mig mort per les formigues, era gros, era negre, era lluent. Panxut. 

Quanta, quanta guerra