Em va dir que ella havia plantat jonquilles, tres dotzenes de jonquilles, i que cada dematí així que es llevava anava a mirar com anaven creixent. Diu que les jonquilles sortien molt a poc a poc de les cabeces per fer-se desitjar i que a l’últim la tija estava coberta de poncelletes fent processó. Que per les poncelletes ja es podia endevinar el color que tindrien les flors. Més que cap altre color, hi havia color de rosa. I un dijous a la tarda els dos nois jugaven al jardí, i quan va sortir a dur-los el berenar, de seguida va veure totes les jonquilles plantades al revés: la cabeça amb els quatre cabellets de les arrels, damunt de la terra; i poncelletes, fulles i tija, enfonsades a dins.
La plaça del Diamant
