Rera el filat, dues gallines l’observaven, de perfil, amb una pota una mica alçada, indecisa. Quan va ésser a dins anà cap als covadors; el baf de gallinassa li féu girar el cap. En un cabàs, la lloca s’estarrufà, tota rabiosa, obrí el bec i avançà el cap per picar-lo. D’entre les plomes sortí un pollet i piulà. En sortiren d’altres. En tenia disset. Negres i rossos, es passaven el dia piulant i buscant cucs. Va agafar-ne un: era una bola tèbia i flonja, palpitant, capçada d’un bec curt, amb uns ulls desperts. El va estrènyer una mica. “Si estrenyés fort -pensà- l’ofegaria; però totes les lloques del món anirien covant.” Deixà el pollet al cabàs i la lloca li picà la mà. “No t’amoïnis, que ja te’l torno... i ve de qui sap on, com jo.”
Cop de lluna
