diumenge, 11 de març de 2012

L'ase

Aquest deliri em va durar dies i dies, fins que una tarda, quan estava enfilat amb els peus damunt el vellut de color de crema, tan delicat, de la cadira daurada, vaig sentir un gran crit darrera meu: “No facis més l’ase que ja ets massa gran!” Era el meu pare. De l’esglai vaig fer un salt, la cadira va relliscar i tot va caure: la cadira, la butaca i jo des de dalt de la cadira. Em vaig trencar un braç, cap a la banda del colze, i el metge va dir que havia tingut molta sort, que m’hauria pogut matar.
Un ramat de bens de tots colors