Vaig agafar el cargol i el vaig decantar amb molt de compte, ara cap a una banda ara cap a l’altra, per poder sentir córrer la perla per dins. Era ros, amb taques blanques, amb punxetes, amb la punxa de l’acabament allisada, de nacre per dintre. El vaig tornar allà on havia estat sempre i vaig pensar que el cargol era una església i la perla de dintre mossèn Joan i el buuum... buuum... un cant d’àngels que només sabien cantar aquella mena de cançó i prou.
La plaça del Diamant
