Tu, que tenies tot el temps per fer-la esperar, amb l’alegria de viure, amb el gust de la poma i de la pera, la magrana reial corona de reina quan li cau la fulla arrissada i li surt la corona que tanca la capsa verda dura rodona plena de brillants vermells com la sang quan et talles i te’n surt una gota de foc com un gra de magrana amb el pinyol de fusta del color dels teus llavis, no el pinyol, sinó les fulles de la flor perseguides pel vent per deixar que rumbegi la corona tendra, això, que rumbegi la corona tendra tu que has volgut morir per l’aigua amb una papallona groga clavada als cabells.
Quanta, quanta guerra...
