Heura arrencada

Ara estic sola en la presó de l’aire.

Amb una mà indecisa de captaire,

oh nit, ja fregues mon indúctil fang,

fins que, convulsa, arrencaràs tot d’una,

entre tu i jo feréstega vedruna,

l’heura vermella de la meva sang.

Agonia de llum