A cada rosa una cara

A l’acabament fer-li descriure la cara de totes les dones que haurà anat trobant pel camí i que l’hauran atret. Les cares que només haurà vist un moment, les cares que l’hauran fascinat, les cares que l’hauran enamorat i que seran la de la seva mare. La d’ell. Un malson. Tindrà l’obsessió de les roses. Al mig de cada rosa la cara de l’última dona.

Quanta, quanta guerra...

Romegueres

I a la darrera pàgina, en el moment de morir -perquè el matava d’un esquitx de metralla-, li donaré el benestar absolut per haver pogut veure tantes muntanyes, tants i tants camins, tantes i tantes argelagues i tantes romegueres.

Quanta, quanta guerra... 

Magrana reial

Tu, que tenies tot el temps per fer-la esperar, amb l’alegria de viure, amb el gust de la poma i de la pera, la magrana reial corona de reina quan li cau la fulla arrissada i li surt la corona que tanca la capsa verda dura rodona plena de brillants vermells com la sang quan et talles i te’n surt una gota de foc com un gra de magrana amb el pinyol de fusta del color dels teus llavis, no el pinyol, sinó les fulles de la flor perseguides pel vent per deixar que rumbegi la corona tendra, això, que rumbegi la corona tendra tu que has volgut morir per l’aigua amb una papallona groga clavada als cabells. 

Quanta, quanta guerra... 

Sota del salze

Ell s’havia aturat una mica lluny i jo no sabia què fer, però tot d’una em va venir por i vaig arrencar a córrer i quan em vaig adonar que m’aconseguia em vaig quedar sota del salze, d’esquena a la soca, i ell es va plantar al meu davant amb els braços estesos a banda i banda perquè no pogués fugir.

La salamandra

Créixens

Vaig passar per sota del salze, vaig arribar a l’estesa dels créixens i em vaig agenollar ran de l’estany. Tenia, com sempre, les granotes al meu voltant. 

La salamandra 

Les granotes

Però aquell dia les granotes es van ficar a l’aigua d’un bot i el mirall de l’estany va fer-se miques i quan l’aigua va tornar a ser llisa vaig veure la cara d’ell al costat de la meva com si des de l’altra banda dues ombres m’estiguessin mirant.

La salamandra

Trèvol

Devien caure de la lluna quan jo hi era i es plantaven sols i brotaven i s’enlairaven com esperitats amb una fúria de planta boja que feia esgarrifar. En vaig mastegar un i el vaig haver d’escopir perquè era agre com el trèvol.

El senyor i la lluna

La bèstia de la nit

En fi: el raig estava tallat davant un precipici negre i vaig veure la gran bèstia de la nit mossegant-se la cua al capdavall dels seus grans entortolligaments de fosca.

El senyor i la lluna

Llenties

Però aquella nit, a la lluna, en vaig trobar més. Devia ser el temps, perquè els primers dies no n’havia vist cap... I d’aquelles llenties n’hi havia que treien brot, un brot molt fi, com un fil dels més prims, del seixanta o del setanta, un fil que semblava trencadís però que no es trencava de cap de les maneres.

El senyor i la lluna

L'ermini

I gairebé no em recordava de cap on queien els pollancs de les fulles que només tenen un costat, ni d’on s’aparellaven els erminis, ni dels herbeis emmidonats de merles blanques.

El senyor i la lluna

Nards

I aquell secret... Aquell secret que em feia riure mentre escombrava el menjador o quan em rentava l’únic plat que empastifava... que em feia venir ganes de riure quan algun infeliç em passava pel costat, com és ara vostè, els qui no saben on cauen els molins que no es veuen ni de dia ni de nit, les vaques transparents, borratxes d’aigua amb anís, la baixada de les estranyes conxorxes dels llessamins, de les magnòlies i dels nards, el cementiri dels emblanquinadors...

El senyor i la lluna

Estanys amb cignes

I de lluny, tot semblava igual: les muntanyes de la farina i les muntanyes nevades, que també n’hi ha, els prats de gardènies sense fulla verda i els grans estanys de llet, amb els cignes adormits; les esteses dels llençols de la bugada...

El senyor i la lluna