Sens incórrer en pecat de desvergonya em pens que tot el que en ell s’explica li agradarà i el distraurà un xic i el traurà per una estona de la melangia que li ha deixat, malgrat el temps que ja hi ha entremig, el jardí salvatge del palau Bearn, amb les dàlies i els baladres, els rosers de tres florides l’any, la darrera molt trista, els xiprers cansats d’estirar-se i estirar-se, els verds massa verds i aquell sol massa sol i el rossec de tantes llunes passejat d’una banda a l’altra de l’illa, emmetzinant l’aigua i la terra i tota la sal de les onades d’aquesta Mediterrània, paner de sirenes, que parla sense parar des de tanta escuma blanca i pel musell de tants i tants peixos empresonats.
La sala de les nines
