Joncs de la llacuna

Un bleix suau la boca irada calma. 

En quin front deixa llum la trista lluna?

Estesa fins als joncs de la llacuna

ha clapejat d’argent tota la balma.

Agonia de llum

Esparvers

Ai lívida ciutat, estany de melangia

sobrevolat pel corb i els esparvers,

pietat per aquell que l’ampla via

i el seu país no reveurà mai més.

Agonia de llum

Roselles en flor

Hi ha un atònit repòs en les estrelles

quan floreix el teu ventre de roselles,

l’amor en una bàrbara agonia.

Agonia de llum

Damunt l'aloc

Un crit fendeix la nit de la bardissa,

el braç de nard damunt l’aloc reposa;

desvetlla el rossinyol i adorm la rosa

l’aura de maig i l’aigua escoladissa.

Agonia de llum

Tan de color de violeta

M’hauria agradat veure-li una llàgrima, almenys una, en aquells ulls tan de color de violeta. I no. Mai. Ja no va tornar. No me la van tornar. Me la vaig trobar l’endemà a punta de dia, nua sota dels arbres amb una branca clavada allà on neix la vida.

Quanta, quanta guerra...

Rosa tendra

Ara el ponent no fa la rosa tendra.

Enyor, enyor, damunt de tanta cendra

podré trobar-hi el que ja no és en mi?

Agonia de llum

Netejar conills

Demà, a canvi del menjar, m’ajudaràs a netejar conills. 

Quanta, quanta guerra...

Secreta flor

Encar viuré, entre les boires presa,

secreta flor en l’aire dolç suspesa,

i l’alba miraré de fit a fit.

Agonia de llum

Heura ardent

Car tantes vides he viscut debades,

essent pertot, jo que no sóc enlloc:

arbre tot just que estreny a poc a poc

una heura ardent amb llargues abraçades.

Agonia de llum

Sota de tantes fulles

Dormiràs a fora. Ets jove i la nit no et farà cap mal. Et deixaré una flassada. No. Dues: una per posar a sota i una altra per posar a sobre. Ja veuràs que és bonic poder dormir sota de tantes fulles.

Quanta, quanta guerra...

Com un ocell ferit

Em giraré només una vegada,

de tants estius, de tants estels cansada,

per deixar el branc com un ocell ferit.

Agonia de llum

On mor la violeta

Però no sap que tot el bosc sospira,

que de l’arrel fins al cimall, estira

la blanca sang dels arbres de la nit,

que l’herba creix on mor la violeta,

que de la vall a la muntanya espleta

ortiga tendra, romaní florit.

Agonia de llum

Com una cabrida

Se la van endur bosc enllà, quieta com morta sense fer ni un crit... se la van endur aguantant-la enlaire com una cabrida... mentre la vaig tenir no va plorar mai.

Quanta, quanta guerra...

Lilà desfet

Mira el lilà desfet i la ridorta

a l’ombra del capvespre: tristament,

gira les fulles, amb els dits, el vent

i xiula baix davant de cada porta.

Agonia de llum

L'ocelleta

Vaig sortir a fora perquè no estigués cohibit i la vaig sentir com cridava. Barroera. I a l’últim, quin crit! quin crit que va fer l’ocelleta. Devia arribar fins a l’infern.

Quanta, quanta guerra...

Sospir de flor

Fugir!... Deixar i fugir! Si m’aturava,

dreta al mig del camí, l’aire em portava

panteix de fulles i un sospir de flor.

Agonia de llum

De color de castanya

Fins que una nit, quan ja havia tancat els porticons i apuntalava la porta, en van arribar set de color de castanya, tots de color de castanya i els la vaig donar per la nit. Aquí la teniu.

Quanta, quanta guerra...

Flor sola

I jo, que al lloc d’amor era tornada,

vaig adonar-me que no era jo:

per l’esbarzer, pel riu; per una flor

sola i només de soledat voltada.

Agonia de llum

Conills blancs

Aquesta butaca, va dir tot estirant el braç amb el vas a la mà, té història. La noia que hi seia la tinc enterrada al costat de l’arbre que hi ha aquí al darrera, sota la gàbia dels conills.

Quanta, quanta guerra..

Aigua de farigola

Cada dia li havia d’esprémer el pus i posar-li al damunt draps xopats amb aigua de farigola. Mentre la curava anava pensant que era meva...

Quanta, quanta guerra...

Com una llebre

Tu no creus que si hagués pogut hauria fugit saltant bosc enllà com una llebre? Quina volada finestra enllà si hagués tingut ales...

Quanta, quanta guerra...

Flor color de sang

Agonia de llum! Tèbia agonia

d’un aleteig sobtat en el pollanc,

d’un tremolor en la flor color de sang 

que en aigua sense cel es reflectia.

Agonia de llum

Plens de polls

I després d’aquell en van anar venint d’altres. De vegades feien cua... Més plens de polls que un covador de palla vella.

Quanta, quanta guerra...

Sort amb un fons de cols

Com la mare de tots els homes. Eva, Eva, Eva... Jo li deia: Eva, quina sort que vaig tenir el dia que et vaig trobar més morta que viva a tocar de les cols. Quina sort més regrossa! I ella només pensava a fugir.

Quanta, quanta guerra...

Tan ple d'ocells

L’arbre més vell de tots. Ella el mirava, tan ple d’ocells, i jo li girava la butaca perquè no el pugués veure. Vaig tapar la finestra: finestró tancat i pila de llenya al darrera. Perquè no pugués veure res.

Quanta, quanta guerra...

Brot extasiat

El poble és blanc perquè la lluna és blanca;

camins enllà el vent se’n va tot sol:

l’atura el cant punyent d’un rossinyol

i un brot extasiat en una branca.

Agonia de llum

Cireres de pastor

N’hi havia de ploma blanca i negra, de pit roig, amb el pit roig de tant menjar cireres de pastor, de ploma verda com aigua estancada, de grisos amb la panxa blava, tots canta que canta i salta que salta i ella girada d’esquena perquè només em veiés a mi. A mi!

Quanta, quanta guerra...

Bellugadissa d'ocells

A dintre se sentia bellugadissa d’ocells. Una pila de llenya al costat d’una gàbia em va tallar el pas; més enllà hi havia un galliner.

Quanta, quanta guerra...

A tocar de les cols

Era maca, no es pot explicar com era de maca. Quan me la van descobrir... La vaig trobar desmaiada a la vora de l’hort, a tocar de les cols. Una bala li havia travessat una cuixa.

Quanta, quanta guerra...

Carronyaires

L’altra banda del riu era igual a la que havia deixat, amb els seus morts devorats pels ocells carronyaires. Vaig endinsar la barca ben endintre de la riba perquè l’aigua no se l’endugués.

Quanta, quanta guerra...

Soca gruixuda

A la part del darrera, tocant a una altra finestra amb els porticons tancats, hi havia un arbre com no n’havia vist mai cap de tan alt ni que tingués la soca tan gruixuda.

Quanta, quanta guerra...