Mare, vestida encara de cel i d’assutzena,
oh galta de poncella, isarda, tota plena,
lenta per la muntanya, l’ull humit i beat...,
trista, trista com l’aigua de l’estany ara mires
el mur despullat d’àngel i el mantell maculat
pel pol·len d’or que inunda tot l’aire que respires.
Agonia de llum
